El paper pinotxo està portant cua, indignació i reflexió, i no és per a menys. Avui, compartim aquesta publicació del company Toni Xuclà, amb la qual ens sentim plenament identificats. Gràcies per les teves paraules!
#catalunyaaixecaelteló #elfamiliarenlluita #paperpinotxo
A PROPÒSIT DEL PAPER PINOTXO
A la gala “Catalunya aixeca el teló” es va reivindicar més inversió als espectacles infantils cosa que comparteixo i dono suport com no podria ser d’altra manera. El cas és que es va triar un lema que fa pensar en l’estat actual de la nostra cultura i els nostres equipaments: “prou paper Pinotxo”. El cas, la idea, és que els espectacles infantils haurien de passar del paper Pinotxo al 3D i grans mitjans, donant a entendre que els espectacles per a adults sí que els tenen i que, en aquest país, anem sobrats i estem escatimant als més petits.
Mireu, Catalunya està molt lluny, molt, de tenir uns mínims mitjans per a totes les companyies, tant de teatre, de música, de dansa, de circ, de totes les arts. Està molt lluny del fet que tots els pobles, ciutats i barris de les grans ciutats tinguin equipaments culturals per donar servei cultural a la població. En cas que els tinguin, la majoria no tenen pressupost ni mitjans per donar feina a les companyies catalanes. Ho diré ben clar, estem cada vegada més entre el luxe d’uns pocs espais i unes poques productores o produccions i la indigència general de la professió sobretot entre els joves i nouvinguts.
Jo reclamaria el contrari, més paper Pinotxo, que hi hagi feina per a tots, que totes les companyies i grups puguin funcionar encara que sigui amb uns mínims. Que hi hagi cultura de base a cada racó del país, encara que sigui amb una cadira i una guitarra com Ovidi Montllor o com Charlie Rivel. Comencem per una cultura més social i per a tothom, com la salut o l’ensenyament. Imagineu un país amb grans hospitals a les grans ciutats i sense Centres d’Assistència als pobles? Aquest és l’estat de la cultura. Comencem per resoldre aquestes desigualtats entre equipaments -alguns d’un luxe excessiu- i la manca d’inversió escènica en la major part de poblacions i barris populars de les grans ciutats.
Aquesta reivindicació, “prou paper Pinotxo” es va fer al Liceu, paradigma del desequilibri del pressupost de cultura del nostre país. I si aprofundim més, un país que no ha sigut capaç d’engegar cap reforma integral en el món de l’espectacle i l’entreteniment amb cara i ulls en decennis. Amb unes subvencions, que pels seus requeriments, afavoreixen els grans grups i les grans companyies i a les que no poden accedir, pels mateixos requeriments, els artistes i companyies petites que són qui més les necessiten no per aixecar el teló, sinó per aixecar el cap.
El problema no és que tinguem grans espais i companyies i orquestres, és que quan sortiu al carrer després de la funció i preneu alguna cosa, us atendrà un cambrer o cambrera que probablement tindrà tanta qualitat artística com qui acabeu d’aplaudir. O bé hem d’aprendre a repartir millor el que disposem per a cultura, o bé hem d’augmentar el pressupost, no creieu? La cultura ha d’entrar en una fase més democràtica i més social, com la salut i l’ensenyament.
Cal més inversió en el teatre infantil, clar que sí, com en tots els àmbits de la cultura. No en conec cap que no estigui necessitat. Però en cas que vingui, si us plau, que no sigui únicament pels grans grups, els grans equipaments. Comencem d’una vegada per la base, pels artistes que comparteixen pis i comparteixen local d’assaig, sense calefacció, sense cobrar assaigs, sense horaris, sense estar assegurats, pels que ni tan sols poden fer factures perquè no es poden pagar els autònoms, pels que estan bojos per fer-vos gaudir i de fer gaudir la canalla… amb paper Pinotxo.
Toni Xuclà
Sensedrama Teatre 